Els investigadors i la reforma laboral

La contractació de personal investigador per part de centres de recerca i universitats està estretament lligada al finançament de que disposem per a la realització de projectes concrets. Tant si es tracta de fons públics com d’aportacions privades, aquests ajuts permeten finançar treballs específics que s’emmarquen en un context temporal d’execució. Sovint, per avançar més ràpidament en la recerca, els professors universitaris, sol·liciten ajuts per a incrementar el seu equip d’investigadors. Per tant, el que és habitual és contractar personal investigador que pugui dedicar-se durant un temps a un projecte concret. Oferir un bon projecte i unes bones condicions laborals són dos dels factors que es tenen en compte. També la durada del contracte laboral, que ve fixada per cada projecte, és un aspecte a considerar. En qualsevol cas, s’acaba signant un contracte laboral entre l’investigador i l’entitat per un determinat període de temps. És el que coneixem com un contracte per obra o servei.

Si enlloc de ser un projecte amb finançament públic o de fundacions privades, parlem d’un contracte de prestació de serveis amb una empresa per a desenvolupar un projecte d’RDI, la situació és exactament la mateixa.

Com ja s’ha manifestat en altres ocasions i entorns, aquesta és la realitat de molts investigadors. Van canviant d’un contracte laboral a un altre a mesura que l’entitat va aconseguint finançament. També van canviant d’un centre a un altre. Ara en una universitat, després en un centre de recerca. Ara aquí i ara allà….Molts són els que poden explicar la seva experiència, des de que van començar com a doctorands, van continuar com a post-docs, i després han anat encadenant la participació en diversos projectes en múltiples centres arreu del món. Pel mig, períodes d’espera i d’incerteses i, en definitiva, escassa estabilitat laboral. I així, fins que aconsegueixen una plaça fixa, amb un contracte indefinit, en un dels centres pels quals ja hi han passat abans. Per descomptat, que considero que hem d’evitar que els investigadors hagin de superar aquesta “carrera d’obstacles” fins aconseguir una certa estabilitat i a la vegada, hem de ser capaços de trobar una fórmula que encaixi amb la dinàmica de l’activitat investigadora. Aquest és un dels grans reptes que ha d’afrontar el nostre país i la nova Llei de la Ciència.

Semblaria doncs, que en aquest sentit, la nova reforma laboral aprovada aquest mes pel govern espanyol, podria ser la solució. Desapareixen els contractes laborals per obra o servei en la mesura que fins ara els hem anat utilitzant, i ens diuen que ara tot seran contractes indefinits. La veritat és que no s’entén. Com ens ho haurem de fer? Té sentit contractar un doctorand amb un contracte laboral indefinit, quan tots sabem que el seu projecte de tesi s’ha d’executar en un període determinat? Té lògica pensar que les universitats els facin un contracte indefinit? Deixem els doctorands a un costat i pensem en les estades post-doctorals, enfocades períodes d’un parell d’anys. La pregunta és la mateixa. És coherent pensar en un contracte laboral indefinit? Així ho podem anar fent extensiu a moltes altres situacions en les que es troba el personal investigador.

Ens diuen que no ens amoïnem que la futura Llei de la Ciència això ja ho solucionarà, però encara no sabem ni com ni quan. Mentre, es continuen publicant convocatòries d’ajuts, alguns d’ells en el marc de programa Next Generation, en els que es promou la contractació de personal investigador per un determinat període de temps. Per on tirem? Fem contracte indefinit tal com ens diu la reforma laboral i un cop finalitzat el projecte, fem un acomiadament? Sincerament, no té sentit.

Tot plegat, un bon embolic que ens crea confusió, ens distreu del que és essencial i que fa que ens sentim enganyats. Si tot el temps que dediquem a intentar treure l’entrellat per a fer-ho bé, el poguéssim dedicar a fer recerca, potser estaríem en un altre nivell.

Dra. Núria Vallmitjana
Directora d’IQS Tech Transfer